Tot va començar com solen començar
els grans daltabaixos: amb un grup de pixapins anant a la muntanya.
Era un diumenge al matí. Ben d'hora,
ben d'hora. I quan es van trobar un bolet negre mig putrefacte,
en comptes de passar de llarg com faria la gent assenyada, un d'ells
va apropar la mà per agafar-lo.
Com era d'esperar, el bolet va treure
dents i va mossegar l'incaut. I d'aquí a la pandèmia hi va haver un
pas.
Des de llavors, els pocs catalans que
quedem portem una vida atzarosa. Lluïm barretina per distingir-nos
dels no-morts i patrullem pels boscos del nostre país empunyant
bastons amb puntera de ferro. I quan trobem un bolet-zombie,
l'estaquem sense contemplacions.
Sé que és qüestió de temps que em
converteixi en un d'ells però, fins que això passi, formaré part
dels escollits, de l'elit, del qui són coneguts arreu amb el nom de:
els caçadors de bolets!
Ariadna Herrero i Molina
2 comentaris:
Quin riure! I això que tu també ets mig pixapins, Ari.
I orgullosa de tenir arrels barcelonines!
Publica un comentari a l'entrada