Aquell viatge a l'Àfrica com a
cooperant havia remogut l'ànima d'en Pau.
Si s'havia de quedar amb una imatge,
triava la brillantor infinita en els ulls de l'Asabe quan havia vist
el pou acabat. La nena l'havia abraçat perquè, malgrat viure en un
territori hostil, a partir de llavors
els del seu poblat i ella disposarien d'aigua potable.
De nou a Barcelona, en Pau va decidir
que no volia col·laborar de cap manera amb les injustícies del
nostre món. Per aquest motiu va deixar de comprar a certes empreses
de xocolata que es valien de nens-esclaus per al cultiu del cacau; va
canviar les marques de roba fabricada a partir de l'explotació de
dones a l'Índia per aquelles que es comprometien amb el benestar
dels seus treballadors; i va optar pels productes de conreu ecològic
i de proximitat en comptes d'aquells que eren nocius per al medi
ambient. Finalment, també va ingressar la nòmina en un banc que
prometia destinar un percentatge dels seus beneficis a obra social.
En Pau avui en dia dorm tranquil.
Ignora que els seus diners, després de passar per diverses
transaccions obscures, han servit per finançar les armes amb les
quals un grup de fanàtics religiosos han massacrat l'Asabe i la
resta dels del seu poblat.
Ariadna Herrero i Molina
2 comentaris:
Que dur! Aquest món está ben podrit.
Auch! +|
Hermes.
Publica un comentari a l'entrada