Més d'una vegada m'havien dit que era
molt valenta per haver decidit ser mare soltera. Però com que durant
l'embaràs m'havia anat trobant bé, no pensava que n'hi hagués per
tant, la veritat.
Llavors va néixer en Biel i tot es va
torçar. El meu fill va sortir rebec. A les nits es despertava cada
hora i mitja enmig d'uns brams d'aquells que perforen les orelles. I
feina tenia en calmar-lo.
Sent com sóc autònoma em vaig
reincorporar a la feina sense haver esgotat el permís de maternitat.
Si més no, la falta d'hores de son feia que tingués el cap
permanentment emboirat. Els dies se'm barrejaven. M'oblidava de les
coses. Sentia nàusees. Les articulacions em feien mal. La
coordinació em fallava.
Quan en Biel va complir els set mesos,
alguna cosa va canviar. D'un dia per l'altre es van acabar els brams
i va començar a dormir més de vuit hores seguides. Però tot anava
tan bé que dintre meu hi va fer niu la desconfiança. No m'atrevia a
baixar la guàrdia. Per això aquella nova situació en comptes
d'asserenar-me em va acabar provocant taquicàrdies.
Buscant una solució al problema, em
vaig veure a mi mateixa programant el despertador perquè a les
nits sonés cada hora i mitja. M'obligava a escoltar gravacions de
crits i sons estridents en hores intempestives. Em llençava galledes
plenes d'aigua amb glaçons per damunt del cap per mantenir-me
desperta.
Al cap d'algunes setmanes, una bona
amiga em va confessar que tenia un aspecte horrible i, en comptes
d'enfadar-me, la vaig obsequiar amb el millor dels meus somriures. Per fi havia entès que sense els nous
rituals nocturns hauria sigut una cosa massa fàcil, això de viure.
Ariadna Herrero i Molina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada