L'Eloi mai sabé qui era el seu pare. Possiblement un dels clients de la mare, la qual es perdia el respecte cada nit a canvi d'uns grams de cocaïna.
El crià, per compromís, una tia conca que es guanyava la vida netejant cases; i la fredor fou el clima que planà a casa.
Les precarietats afectives i econòmiques l'expulsaren del sistema educatiu, i el rancor cap a aquells qui vivien en un món més fàcil que el seu li enfonsà arrels profundes sentiments endins.
El punt d'inflexió es produí quan tenia tretze anys.
La seva tia l'havia obligat a acompanyar-la a una gran torre on treballava i l'Eloi l'esperà assegut a l'escalinata d'accés a la casa.
De sobte, un nen sortí per la porta principal. Anava amb roba de diumenge i duia una bicicleta més bonica que una nit d'estiu. Li demanà, amb altivesa, que l'ajudés a baixar-la.
L'Eloi, ple de complexos, l'obeí.
Quan agafà amb ambdues mans la bicicleta, sentí una vibració dins del cor. Mai havia vist de prop un objecte tan fascinant. Li semblà el millor mitjà de transport per recórrer els camins de la vida. La baixà i la diposità al terra amb una cura reverencial.
El nen se'l mirà amb un menyspreu divertit i li escopí que una rata com ell mai disposaria d'un objecte tan bell.
L'enveja colpejà l'estómac de l'Eloi, qui dóna una empenta al nen i, sense reflexionar, s'emportà la bicicleta.
La seva tia, furiosa, l'expulsà de casa.
A partir de llavors es dedicà a robar bicicletes, a desmuntar-les i vendre-les a peces. I amb el que en treia es pagava un viatge injectant-se heroïna.
Arribà als vint anys vençut i desitjant la mort.
Un dia, es trobà al carrer un pobre infant amb una bicicleta vella i mig rovellada. Plorava perquè se li havia punxat una roda.
L'Eloi, amb una espurna incipient, reparà la roda i s'alimentà de la gratitud de l'infant.
Quan s'acomiadaven, l'espurna ja era llum dintre seu que li marcava un nou viarany existencial. Potser muntar-les, en comptes de desmuntar-les, era l'enfocament adequat.
Ariadna Herrero i Molina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada