Amaxofòbia

M'havia tret el carnet quan era molt jove però gairebé mai conduïa.

Quan ho havia de fer, patia ininterrompudament fins que era el moment d'asseure'm davant del volant. Llavors la cosa empitjorava perquè em començava a quedar sense aire, notava una anguniosa sensació d'estranyament amb el que m'envoltava i acabava patint un atac de pànic.

Després de renunciar a una feina molt bona per culpa del meu problema, vaig pensar que havia arribat el moment de visitar un psicòleg.

Ell em va fer entendre com n'era de limitador el que em passava i fins a quin punt valia la pena que lluités per superar-ho.

Em va ensenyar tècniques de relaxació i diverses maneres de controlar els pensaments catastrofistes que em venien al cap cada vegada que havia d'entrar dins d'un vehicle. I, quan ja em va veure preparat, va fer que m'enfrontés cara a cara amb la meva fòbia.

Així que, seguint les seves indicacions, vaig anar superant diferents proves.

Vaig conduir per una zona deshabitada. Per un polígon. Per una carretera secundària. Per una ciutat. I, finalment, per una autopista.

Engrescat per l'èxit, em vaig imposar nous desafiaments.

Vaig conduir una furgoneta. Una autocaravana. Un camió. Un tràiler. I, per atzars de la vida, també vaig poder pilotar un cotxe de Fórmula 1.

De fet, va resultar que era tan bo conduint-lo que un patrocinador em va animar a participar en diferents competicions. I, pas a pas, he anat guanyant títols fins a convertir-me en l'indiscutible campió mundial.

Ara per ara la meva vida gira entorn a un bòlid i penso que amb tot això ja he superat la meva amaxofòbia.

Ara bé: confesso que conduir segueix sense agradar-me.

Ariadna Herrero i Molina